Preguntes que troben

La biblioteca es va cremar quan Nínive va caure, el 612 aC… i l'incendi va coure les tauletes i les va conservar. Gràcies a aquell desastre avui podem llegir el poema de Guilgameix. L'argila ja en sortia ben parada a l'ala dels signes; aquí demostra a més que sobreviu a les seves pròpies biblioteques.

A molts erudits medievals els semblava gairebé impiu ordenar el saber per la lletra en lloc de per la seva jerarquia, que començava en Déu i baixava. Ordenar la teologia com qui ordena una llista de la compra era una falta de respecte a l'ordre del món. Quan ordenes els teus arxius per nom estàs fent servir una tecnologia que va costar segles de discussió teològica.

Perquè les referències servissin d'alguna cosa va caldre inventar abans una manera d'anomenar un lloc exacte dins del text: el capítol i el versicle. La divisió en capítols que encara fem servir s'atribueix a Stephen Langton, del mateix París i d'a penes una generació abans. Sense coordenades no hi ha índex: primer cal poder dir «aquí».

«Índex» ve del llatí index, el dit que assenyala: l'índex d'un llibre i l'índex de la teva mà són la mateixa paraula perquè fan la mateixa feina. I va trigar a quallar: molts incunables es van imprimir encara sense numerar les pàgines, amb l'índex remetent a la primera paraula del full en lloc de a un número.

Gessner era sobretot naturalista —la seva Historia animalium és de les grans obres del segle XVI— i per a ell catalogar el saber era una altra branca de la història natural: classificar llibres o classificar animals, el mateix ofici. Va morir de pesta als 49 anys mentre continuava treballant en el catàleg.

La instrucció no només deia on escriure, deia com: copiar el títol tal com apareix, amb les seves majúscules, i afegir format, matèria i estat de conservació. És la primera norma de descripció bibliogràfica, i la seva descendent directa és el format amb què avui dues biblioteques de països diferents intercanvien catàlegs sense parlar el mateix idioma.

Mira el repartiment: de les deu classes, una de sencera és per a la religió, i de les seves cent divisions unes vuitanta són cristianisme; totes les altres religions del planeta caben al 290-299. L'ordre mai no és neutral: l'escriu algú, des d'algun lloc i en algun any. I el mateix Dewey va acabar expulsat de l'associació de bibliotecàries i bibliotecaris que ell havia fundat per assetjar les seves companyes: el 2019 la professió li va treure el nom de la seva medalla més important.

El 1934 va dibuixar la seva mondothèque: una taula de treball amb pantalles per consultar el fitxer a distància i saltar d'un document a un altre. Seixanta anys abans del web, i sense electrònica que ho fes possible. El final és amarg: el Mundaneum va ser desallotjat, part de les seves sales es van fer servir per exposar art del Tercer Reich i milers de fitxes van acabar a les escombraries. El que es va salvar és avui a Mons, i es pot visitar.

Bush havia dirigit la investigació militar nord-americana durant la guerra, amb milers de científics a càrrec seu, i va escriure l'article preguntant-se què fer amb tota aquella capacitat en temps de pau. El van llegir de joves dues persones decisives: Douglas Engelbart, que va acabar inventant el ratolí, i Ted Nelson, que el 1965 va posar nom a la idea —hipertext— i va arrencar Xanadu, un projecte amb enllaços d'anada i tornada que el web encara no té.

El sistema es portava en fitxes grans, una per terme, amb els números de document anotats en columnes. Per creuar dos termes es posaven les dues fitxes l'una al costat de l'altra i es buscaven els números repetits amb la vista: un JOIN a ull, amb el dit de guia. Als bibliotecaris clàssics els va semblar una degradació —sense vocabulari controlat, cadascú etiqueta com vol— i en això no s'equivocaven: és el mateix debat que avui tenim amb les etiquetes de qualsevol xarxa social.

Això ja s'havia inventat amb paper: el còdex del segle IV va canviar el rotlle per fulls cosits precisament per poder obrir per la pàgina 128 sense rebobinar. La informàtica va començar amb cintes, o sigui amb rotlles, i va trigar mil cinc-cents anys més a recuperar l'accés aleatori. Gairebé tots els invents d'aquest museu són la segona vegada que algú té la mateixa idea.

Garfield va copiar la idea d'un índex jurídic del segle XIX que servia per saber si una sentència continuava vigent o l'havia tombada una altra de posterior. I la criatura se li va escapar: el «factor d'impacte», que ell va inventar com a eina per decidir quines revistes indexar, va acabar fent-se servir per avaluar persones —contractes, places, sexennis— i va passar la resta de la seva vida protestant contra aquell ús. Tot rànquing acaba convertint-se en l'objectiu d'algú.

Codd venia de la lògica matemàtica, i la seva àlgebra —seleccionar files, projectar columnes, combinar taules— és teoria de conjunts aplicada a la comptabilitat. I era un home de principis incòmodes: quan IBM va treure SQL li va semblar que s'apartava del seu model, i va publicar una llista de dotze regles (tretze, comptant la número 0) per decidir si un sistema era relacional de debò. Gairebé cap producte de l'època les complia. Gairebé cap dels d'avui tampoc.

Es deia SEQUEL, i van haver de canviar-li el nom perquè una empresa aeronàutica britànica ja tenia registrada la marca. D'aquí les tres lletres… i d'aquí que mitja professió ho pronunciï «síquel» i l'altra meitat «essa-cu-ela», discussió que fa cinquanta anys que dura i que no es resoldrà aquí.

Ingres es distribuïa per correu, en cinta magnètica, a canvi de poc més que el cost del suport. Aquell costum d'universitat —t'envio el codi i fes-hi el que vulguis— va acabar sent una de les grans normes de la indústria. Quan instal·les PostgreSQL estàs fent servir la descendent d'una cinta que sortia de Berkeley per uns dòlars.

Bricklin ho va imaginar en una classe de gestió a Harvard, veient el professor esborrar i recalcular a mà una taula a la pissarra: si canviava un número, calia refer-ho tot. I no ho va poder protegir: el 1979 el programari a penes es patentava als Estats Units, així que Lotus 1-2-3 va copiar la idea i en tres anys es va endur el mercat. L'invent que va crear una indústria no va donar ni per conservar l'empresa que el va fer.

Emtage el va escriure perquè estava tip de buscar programes a mà per als seus companys: era una eina domèstica que se li va escapar de les mans. Van decidir no patentar-lo, i ell ha explicat sense cap drama que no va guanyar diners amb el primer cercador d'internet, perquè el 1990 a ningú no se li acudia que internet pogués ser un negoci. Els cercadors que van venir després es van dir Veronica i Jughead: tots, acudits sobre el mateix còmic.

AltaVista no era un negoci: era un aparador tècnic per demostrar com de ràpids eren els servidors Alpha de DEC. Ningú de l'empresa va pensar que el cercador fos el producte. El web tenia quatre anys i ja no es podia llegir sencer; la resposta va ser mirar-lo amb una màquina, i a partir d'aquí ja no hem vist mai internet directament: el veiem sempre a través d'un índex que algú construeix.

La iteració té una lectura molt visual: la puntuació d'una pàgina és la probabilitat que algú que va prement enllaços a l'atzar hi acabi. I el nom de l'empresa és una errada: volien escriure gúgol, el número 1 seguit de cent zeros. La patent va quedar a nom de la Universitat de Stanford, que anys després va vendre les seves accions per centenars de milions: el benefici econòmic més gran de la història d'una oficina de transferència tecnològica.

A Wikipedia la pàgina de discussió és tan interessant com l'article: allà es veu com es negocia un fet. I hi ha una asimetria que fa vertigen: gairebé tots els models de llenguatge s'han entrenat amb Wikipedia, i a la vegada la gent hi entra menys perquè ja li ho explica el xatbot. El pou del qual tots beuen s'està quedant sense qui l'ompli, i aquest és avui un dels problemes oberts d'aquest museu.

Google va publicar els articles amb tot el disseny, però no el codi. Una comunitat els va reimplementar des de zero i d'allà va sortir Hadoop, que va sostenir el big data de tota una dècada. Publicar la idea i guardar-se el codi va acabar creant la competència: la majoria de les empreses que van fer servir Hadoop no van pagar mai res a Google, però tampoc haurien sabut què construir.

D'aquí va sortir l'etiqueta «NoSQL», que és un nom pèssim: no diu què fan aquelles bases de dades, només què no són. I té un final irònic: quinze anys després gairebé totes han acabat afegint un llenguatge de consultes… semblant a SQL. Resulta que la gent volia continuar preguntant igual.

El concurs va acabar en un problema de privacitat de manual. Dos investigadors van demostrar que creuant les valoracions «anònimes» amb les públiques d'IMDb es podien identificar persones concretes —i amb elles, què miraven—. Netflix va cancel·lar la segona edició després d'una demanda. La lliçó val per a qualsevol conjunt de dades: anonimitzar és molt més difícil del que sembla, perquè ningú no té els teus mateixos gustos.

Shazam no compara la cançó: compara una empremta, uns pocs pics de freqüència col·locats en el temps, que sobreviuen al soroll d'un bar i a un altaveu dolent. És el mateix truc que la funció resum de l'ala dels signes: reduir una cosa enorme a una cosa diminuta que serveixi per comparar. Quan entens un truc, comences a veure'l a tot arreu.

La idea és vella i és de lingüistes: «una paraula es coneix per la companyia que té» (Firth, 1957). I arrossega un problema conegut: els primers embeddings col·locaven «infermera» a prop de «dona» i «programador» a prop d'«home», perquè això és el que deien els textos amb què es van entrenar. És el biaix de Dewey una altra vegada, amb una diferència incòmoda: ara ningú no ho ha escrit a mà i no hi ha una taula que es pugui corregir.

L'al·lucinació no és una avaria: és la conseqüència de com funciona. El model produeix el que sona bé, i la majoria de les vegades el que sona bé és veritat —just el necessari per confiar-hi—. I hi ha un problema de fons del qual es parla poc: si tots preguntem al model i ningú no visita la font, qui escriurà la font de la qual aprengui el model següent?