Signes que guarden

Què volen dir les osques encara es discuteix: un calendari lunar, una taula de duplicar, el compte d'un intercanvi, o simple casualitat? Ningú no ho pot preguntar a qui les va fer. I aquest és exactament el problema que resoldrà la resta del museu: una dada sense context és una dada perduda.

Que l'escriptura naixés de la comptabilitat i no de la poesia descol·loca molta gent. Les primeres desenes de milers de textos de la humanitat no parlen de déus ni d'amor: són rebuts, inventaris i nòmines de cervesa. La literatura va arribar uns 600 anys més tard.

Marcar per fora el que hi havia a dins va tenir una conseqüència enorme: algú es va adonar que les marques de fora ja bastaven. Les fitxes van deixar de fer falta, el sobre es va aplanar… i es va convertir en tauleta. L'escriptura va néixer d'un embalatge que es va quedar sense contingut.

L'argila és el millor suport de dades mai inventat: han sobreviscut més de 500.000 tauletes, moltes gràcies a incendis que les van coure sense voler. Cinc mil anys després encara les llegim. Un CD-R gravat el 1999 pot ser il·legible des de fa vint anys: la cursa de la durabilitat la continua guanyant el fang.

L'escletxa per on va entrar Champollion el 1822 van ser els noms propis: Ptolemeu i Cleopatra havien d'estar escrits per sons, no per dibuixos, i apareixien envoltats d'un oval (el cartutx) que els assenyalava com un retolador fluorescent. Thomas Young havia obert el camí; Champollion, que sabia copte, va rematar la feina.

Àlef volia dir «bou» i bet, «casa». Les dues primeres lletres donen nom a l'invent: alfa-bet. Els grecs el van copiar cap al 800 a.C. i li van afegir les vocals, perquè la seva llengua no s'entenia sense elles. Aquell afegit va convertir un sistema de comerciants en el vehicle de la filosofia, el teatre i la ciència.

«Xifra» ve de l'àrab ṣifr, «buit», que traduïa el sànscrit śūnya. D'aquesta mateixa paraula surten «zero»… i «xifrar». En català, escriure amb números i guardar un secret es diuen amb la mateixa arrel: durant segles, posar una cosa «en xifra» era exactament això, tornar-la il·legible. La Sala VI viu sencera dins d'aquesta paraula.

Una biblioteca no és un magatzem: és un índex. Quan la d'Alexandria es va perdre no van desaparèixer només els llibres, va desaparèixer el catàleg que deia què havia existit. Per això avui coneixem títols d'obres que ningú no tornarà a llegir: la metadada va sobreviure a la dada. Un disc dur sense taula de particions té exactament el mateix problema.

Els quipus comptables ja s'entenen bastant bé. Els narratius —els que sembla que guardaven històries, genealogies i lleis— continuen sense desxifrar: és una de les grans dades perdudes de la humanitat. Al segle XVI se'n van cremar molts per «idolàtrics» mentre l'administració colonial els feia servir per cobrar tributs. Avui hi ha una base de dades de quipus a Harvard esperant qui trobi la clau.

Gutenberg no va inventar els tipus mòbils: a la Xina s'imprimia amb tipus de ceràmica des del ~1040 i a Corea amb tipus de metall el 1377 (el Jikji). El que va inventar va ser el sistema complet: l'aliatge que es fon i no es deforma, el motlle de mà per produir tipus idèntics en sèrie, la tinta grassa que agafa al metall i la premsa de cargol. Gairebé mai guanya la idea: guanya qui resol els cinc problemes del costat.

Era secret d'Estat: els operadors copiaven posicions de braços sense entendre el missatge. El 1834 els germans Blanc van sobornar dos operadors perquè colessin un caràcter extra als despatxos, i amb aquella informació avançada van especular a la borsa de Bordeus durant dos anys. Es considera el primer atac documentat a una xarxa de telecomunicacions: no van trencar el codi, van comprar la gent. Continua sent la via més rendible.

El primer telegrama oficial (Washington-Baltimore, 1844) va ser «What hath God wrought». I el SOS no són les inicials de res: ··· ——— ··· es va triar el 1906 simplement perquè és inconfusible entre soroll i estàtica. La Marina francesa va tancar el seu últim servei de Morse el 1997 amb un missatge perfecte: «A tots. Aquest és el nostre últim crit abans del nostre silenci etern».

El cable del 1858 el van matar els seus propis enginyers: en veure que el senyal arribava dèbil, van pujar el voltatge a 2.000 V i van fer petar l'aïllant. William Thomson (lord Kelvin) va demostrar que calia fer just el contrari: va inventar un galvanòmetre de mirall capaç de llegir senyals diminuts. És la primera lliçó de la teoria de la comunicació: contra el soroll no es crida, s'escolta millor.

El teclat tenia cinc tecles —dues per a la mà esquerra, tres per a la dreta— i l'operador les havia de prémer al ritme exacte que li marcava la màquina: ni abans ni després, perquè el distribuïdor girava sense esperar ningú. Treballar de telegrafista amb Baudot era, literalment, tocar un instrument a compàs durant vuit hores.

L'any següent Shannon va publicar l'article que funda la criptografia moderna, i hi va demostrar que el xifratge de quadern d'un sol ús és matemàticament irrompible (Sala VI). La mateixa persona, en dos anys, va fundar la teoria de comunicar i la d'ocultar: són la mateixa matemàtica vista del revés. En el seu temps lliure va construir un ratolí mecànic que aprenia laberints i travessava els passadissos de Bell Labs en monocicle fent malabars.

Hamming programava màquines de relés que, en detectar un error de lectura, s'aturaven i passaven a la feina següent. Va deixar un càlcul llarg un divendres i el dilluns es va trobar que la màquina l'havia abandonat al cap de pocs minuts. La seva pregunta va ser d'un empipament molt productiu: «si la màquina sap que hi ha un error, per què no sap on és?».

Fano va donar a triar a la classe: examen final o resoldre un problema obert. Huffman va triar el problema, es va encallar setmanes i estava llençant els apunts a les escombraries quan va veure la solució: calia construir l'arbre de baix a dalt, ajuntant primer els símbols més rars, i no de dalt a baix com tothom intentava. Ni ell sabia que acabava de resoldre el que Shannon havia deixat obert.

L'UTF-8 el van dissenyar Ken Thompson i Rob Pike el 1992 a les estovalles d'un restaurant de Nova Jersey, i té una elegància difícil de superar: tot text ASCII antic és UTF-8 vàlid sense tocar cap byte. Avui el fa servir el 98 % del web. Si aquesta pàgina mostra bé la «ç», la «ñ» i la «ï» és literalment per aquell sopar.

Potser ni era un sistema secret. Diversos historiadors sostenen que l'escítala servia sobretot per autenticar: qui rebia la cinta comprovava que encaixava al seu bastó i així sabia que venia de qui deia. Com a xifratge és pèssim —n'hi ha prou de provar uns quants pals— però com a segell d'autenticitat funciona igual de bé que una signatura.

El «rot13» que es fa servir als fòrums per tapar spoilers és exactament el xifratge de Cèsar amb desplaçament 13, i té una gràcia: com que 13 és la meitat de 26, xifrar i desxifrar són la mateixa operació. El que has fet amb la roda al principi d'aquesta pàgina està trencat des del segle IX. Comprova-ho aquí sota.

Vigenère no el va inventar —va ser Bellaso, i l'error d'atribució ja no hi ha qui l'aturi—. I qui el va trencar primer, cap al 1854, va ser Charles Babbage, el mateix de la màquina analítica del museu germà. No ho va publicar mai: era la guerra de Crimea i tot apunta que el servei secret britànic preferia que l'enemic continués confiant-hi. Friedrich Kasiski va publicar el mètode el 1863 i es va endur el nom.

El forat de disseny: per com funcionava el reflector, cap lletra no podia xifrar-se com ella mateixa. Això permetia descartar de cop milions de posicions tan bon punt sospitaves una paraula del missatge: un «bressol», la mateixa idea amb què es va llegir la pedra de Rosetta. El mèrit no va ser només britànic: els polonesos Rejewski, Różycki i Zygalski feia set anys que eren dins d'Enigma i van entregar la seva feina a França i el Regne Unit cinc setmanes abans de la invasió. Al museu germà pots veure les màquines que ho van industrialitzar.

S'entén millor amb pintura. Tots dos partim d'un pot de groc que tothom veu. Tu hi tires el teu color secret i jo el meu, ens intercanviem les mescles a la vista de qualsevol, i cadascú hi afegeix un altre cop el seu color secret: tots dos acabem amb el mateix to. L'espia té les dues mescles i el groc, i li falta l'única cosa que importa: desmesclar no es pot.

Portaven 42 intents fallits. La mecànica del trio era que Rivest i Shamir proposaven sistemes i Adleman els destrossava un darrere l'altre. La nit de Pasqua del 1977, després d'una festa amb bastant vi, Rivest es va quedar al sofà amb mal de cap i la solució li va sortir de cop: la va escriure aquella matinada. Adleman va intentar tombar-la també… i no va poder.

L'SHA-1 es va morir en públic. El 2017 Google i l'institut CWI van publicar dos PDF diferents amb la mateixa empremta (l'atac SHAttered) i el van enterrar. Res no es trenca de cop en criptografia: primer és «teòricament dèbil», després «caríssim però possible», després «prohibit». Entre el primer avís sobre l'SHA-1 (2005) i la seva mort van passar dotze anys: exactament el temps que triga el món a canviar de costums.

Hi ha una amenaça que ja està passant i es diu «cull ara, desxifra després»: guardar avui trànsit xifrat que no pots llegir, esperant tenir d'aquí a quinze anys la màquina que l'obri. Per això el que ha de continuar secret el 2045 —historials mèdics, secrets d'Estat, el teu genoma— s'està migrant ya, tot i que l'ordinador quàntic encara no existeix. És criptografia contra un enemic que encara no ha nascut.